Entrevistem a Joan Company Arpa, autor de “Llibreters de vell de corcoll”

Joan Company Arpa (Cardona, 1960) és enginyer industrial químic i escriptor. Pertany al Consell de redacció de les revistes Cardona Oberta del Foment Cardoní i de Gegants, de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya. Ha publicat els llibres: “Els prodigiosos contes de Cardona” (1994); “Un tresor entre torres i altres contes” (2007); “Els llibres de sal” (2012); “Ramon Arnau – Francesc Vicente: dos artistes de Cardona” (1997); “100 anys de futbol a Cardona: 1916-2016” (amb Andreu Galera, 2016); “Gas a fons” (2021) i “Sembla mentida” (2023).

Ha guanyat el XX Premi Victor Mora de Narrativa Breu (2019), el Premi Històries i Memòria de l’Eixample 2020. El 2021 va aconseguir l’accèssit al II Certamen Literari Castell de Canyelles i el 2023 guanyà el Premi Victor Alari de relat negre de Cubelles i el Premi Literari Marquet de les Roques de narració curta de Sant Llorenç Savall. El 2024 guanyà el Premi de narrativa curta del Concurs Literari Vila del Llibre (per Balaguer), el Premi de Narrativa Curta de Nou Barris de Barcelona, el Premi Literari Miquel Bosch i Jover de Narrativa d’Hostalets de Balenyà, el Premi de Narrativa d’Alboraia  i el Premi de relat curt del IX Certamen Literari de Montserrat. El 2025 ha tornat a guanyar el Premi de Narrativa de Nou Barris de Barcelona i ha estat finalista al Certamen de Narrativa Breu Santboi Negre i al de Cornellà de Llobregat.

Llibreters de vell de corcoll és la seva primera novel·la publicada per Voliana Edicions dins la col·lecció Falciot Negre el 2025. La mateixa novel·la va ser finalista al III Premi Vilassar de Noir 2021 i al Certamen literari Bellvei Negre 2023.

Vas néixer a Cardona. Vas començar a escriure per explicar als lectors històries antigues del passat de la vila de Cardona perquè no es perdin?

Vaig voler fer contes locals inèdits, nous de trinca, tot i que alguns estaven inspirats en llegendes antigues (com el de la torre de la minyona). Volia obrir un camp on innovar a partir d’elements reals (com monuments i tradicions) i de personatges locals.

Has guanyat diversos premis i has participat en nombrosos certàmens literaris, especialment de relat curt. Prefereixes el relat a la novel·la?

He escrit molts contes i relats curts (d’entre cinc i vint pàgines), prop d’un centenar, molts publicats en llibres, en antologies de premis o en revistes (com Gegants) però sempre amb la intenció de fer una novel·la. No he parat fins que ha estat una realitat. Ara continuo fent relats curts (on em sento molt còmode) fins que la inspiració em permeti aventurar-me en una nova obra llarga.

A Llibreters de vell de corcoll, la teva primera novel·la, t’endinses en el complicat entramat de la falsificació d’obres d’art. Com vas decidir el tema? I com et vas documentar?

Per atrevir-me en aquesta empresa vaig triar un camp on tenia molta documentació i alguns coneixements. Era els llibres de vell a partir del Quixot, del que en vaig ser un col·leccionista, però gens encaparrat, més aviat molt modest. A partir d’aquest punt i de la decisió d’endinsar-me en un relat negre, l’embolic es va anar desfent tot sol de mica en mica, a base de treball constant i diari, i molta feina de recerca i de molts moments de pensar i repensar.

Actualment, es calcula que el 40% de les obres que alberguen els museus –pintures, escultures, retaules o altres peces valorades universalment- són falsificacions amb fosques connexions entre el món de l’art i la criminalitat. Passa el mateix amb els llibres considerats obres mestres de la literatura? Què opines?

La dada que apuntes sobre les peces dels museus em sembla terriblement angoixant. No la sabia. El llibres mestres de la literatura, en edicions de valor, en col·leccions privades o públiques no crec que siguin falsificacions, la veritat. Parlem d’edicions especials, limitades i amb un alt valor econòmic que no es pot permetre molta gent.

Llibreters de vell de corcoll arranca amb una transacció infernal. Un personatge ven la seva ànima al diable a canvi de diners i poder. M’ha recordat El retrat de Dorian Gray, la famosa obra d’Oscar Wilde. T’has inspirat en aquesta novel·la per crear un dels facinerosos més malvats de la trama?

En absolut. Quan ja l’havia acabat i fet una primera revisió, vaig ser molt més conscient que havia volgut fer un petit homenatge personal a la literatura d’aquells llibres i/o autors que sempre m’han emocionat i agradat especialment (alguns els cito), em vaig adonar que un d’aquells malvats es deia Faus, casualitat del tot. Va ser aleshores que vaig afegir el capítol introductori que comptes com un homenatge al Doctor Faust de Goethe. Això em va obligar a fer alguns canvis posteriors, però sense causar un desgavell a la trama principal.

El robatori d’un exemplar d’El Quixot, de Miguel de Cervantes, suposadament il·lustrat per Ramon Casas, està darrere de l’assassinat d’un llibreter de vell, que apareix penjat al carrer de la Palla, davant de la bijuteria Dulcinea. Per què has elegit El Quixot? Podria ser un dels llibres més falsificats al llarg dels segles?

Per a mi el que em fascinava del Quixot eren els il·lustradors que han aportat una visió complexa i àmplia de la història que s’hi explica. Des de Gustave Doré a Salvador Dalí n’hi ha una llista llarguíssima. És des d’aquesta perspectiva que jo vaig triar-lo, i com que el fet de la falsificació era clau, vaig seleccionar un pintor molt conegut, català, i traspassat, que no hagués il·lustrat el Quixot (fins on vaig poder esbrinar) i vaig decidir-me per Ramon Casas. És un dels llibres més publicats, més traduïts i un dels més il·lustrats, no m’atreveixo a dir que falsificats.

L’humor no està absent en aquesta novel·la esbojarrada amb molts personatges. Entre els principals trobarem un sotsinspector (en Julio Usubiaga), el seu ajudant, una detectiva privada i una escort o femme fatale. Diria que és un còctel de protagonistes explosiu i molt original. Com se’t va acudir?

Ja des del moment inicial vaig apostar per un quartet (com a l’òpera). Un policia i el seu escuder, una detectiva i un personatge que fa de baula de connexió entre ells, com ha estat la femme fatale. Les muses, un regal del cel, una inspiració momentània ho van voler així.

La cobdícia i les malifetes d’altres personatges, entre col·leccionistes sense escrúpols, sicaris i falsificadors d’obres d’art, faran anar a tothom de corcoll de Barcelona a Cardona i viceversa, passant per Vic. Podem considerar aquests escenaris com altres personatges de la novel·la? Tenen a veure amb la immortal obra de Cervantes?

Els escenaris tenen un paper molt rellevant i he procurat tractar-los amb el màxim respecte i tendresa com per què aportessin el que calia en cada moment en la creació de l’atmosfera on s’havia de plantejar cada acció. Una part seria la ruta cervantina catalana i, en concret, la del Quixot a Barcelona i a Catalunya en general. Una altra seria la intrínseca de Cardona, el meu poble, que volia que tingués també un paper fonamental i allà s’hi desenvolupa una persecució esbojarrada molt cinematogràfica. Tot i no ser un escenari ni cervantí ni quixotesc, l’any 2005 vaig editar a Cardona un monogràfic dedicat al Quixot que inicialment estava planejat per dotze pàgines i en va tenir seixanta amb aportacions de celebritats com Josep Maria Subirachs, Carme Riera, Joan F. Mira, Sergi Vila-Sanjuan, Rosa Regàs, KAP, Josep Maria Cadena, entre d’altres. N’estic molt orgullós d’haver acostat el cavaller a la meva vila l’any del quatre-cents aniversari de la publicació de la primera part del llibre.

Què ens pots explicar dels llibreters de vell de Barcelona? Coneixes el sector? Recomanaries als lectors anar a fer una ullada a les Fires del Llibre d’Ocasió Antic i Modern?

No conec el sector. Quan col·leccionava Quixots hi anava amb certa freqüència, a llibreries i a la fira que esmentes. Fa anys que ho vaig deixar estar. Però a la Fira sempre hi veies relíquies i objectes molt interessants. És clar que ho recomano, però no hi vaig per no caure en temptacions. Una vegada, quan encara cercava Quixots i, en concret, el que va il·lustrar Apel·les Mestres, em va trucar un llibreter de vell de Madrid dient-me que el tenia. No sé com sabia del meu interès ni com em va localitzar. Em va dir el preu i no era prohibitiu tot i que picava (a prop del miler d’euros) i vaig dir que quan anés a la capital ja hi passaria. No hi vaig arribar a anar per què sabia que si hi anava, el compraria i mai he pagat tant per cap Quixot. Ja he dit que no estava encaparrat ni obsessionat.

A Llibreters de vell de corcoll, un testaferro és l’encarregat d’aconseguir en una subhasta un llibre rar molt cobejat per col·leccionistes disposats a pagar autèntiques fortunes. Quant n’hi ha de realitat i quant de ficció?

És cent per cent ficció. El Beatus Anodraquensis no ha existit, però el vaig voler posar al nivell dels Llibres de les Hores reals, portant-lo al meu terreny, Anodrac, nom que faig servir sovint quan parlo de coses de Cardona irreals que només tenen lloc dins el meu cap. El reflex d’un mirall que distorsiona la realitat.

Deixant de banda El Quixot, cita deu llibres que, a parer teu, són molt buscats pels col·leccionistes.

Llibres que són obres d’art com els de Plensa, Botero, Perico Pastor, etc., els Codex medievals, edicions especials de La Divina Comèdia, grans clàssics amb il·lustracions molt concretes (la Bíblia, les Mil i una nits, L’illa del tresor… No soc un entès en la matèria i no tinc llibres de col·leccionista.

Llibreters de vell de corcoll no ens parla només de falsificació d’obres d’art i tràfic de llibres antics. A més de fer un passeig pels Encants i el Raval, el lector anirà al Museu Can Framis, d’Art Contemporani. Ens recomanaries la visita?

Cent per cent. És un dels meus preferits. Vaig anar-hi per primer cop en la postpandèmia, no hi havia ningú, totes les sales per a mi sol. Allà vaig descobrir i conèixer en persona l’artista Francesc Artigau que apareix a la novel·la de manera testimonial. Va il·lustrar el Tirant amb més de dues-centes pintures i el conjunt no ha estat editat com a llibre.

Amb el sotsinspector Julio Usubiaga i altres personatges el lector prendrà el vermut o un apetitós àpat en diferents bars i restaurants molt coneguts de la Ciutat Comtal amb l’objectiu d’anar avançant en la investigació del cas del llibreter assassinat. Sembla que el policia és un bon gurmet. I Joan Company Arpa?

En absolut. Aprecio la bona cuina i el recorregut gastronòmic que apareix al llibre, una capa de lectura interior volguda, es correspon a una realitat. Els restaurants que apareixen són reals i els he visitat i gaudit, he aprofitat les experiències per fer que els meus personatges les visquin en algun moment escaient per la desimboltura de l’acció amb un escenari divertit, habitual en altres autors del gènere però sense pretendre ser pretensiós.

No voldria acabar aquesta entrevista sense preguntar-te quin va ser el teu mètode per escriure aquesta primera novel·la. Ho tenies tot pensat fins i tot el títol i el final de la novel·la abans de començar a escriure o vas anar fent sobre la marxa?

Clarament ha estat brúixola. No tenia pensat en absolut ni el final ni tan sols moltes parts del nus. He improvisat molt i he fet i desfet molts paràgrafs per fer quadrar tot allò que m’anava empatollant. He creat un puzle amb moltes peces que m’ha costat molt d’encaixar, però crec que al final ho he aconseguit i n’estic satisfet. Si continuo amb alguna altra novel·la potser empraré la brúixola, però ho tindré tot molt més apamat des d’un començament.

Ja, per acabar, et demanaré que ens parlis dels teus pròxims projectes literaris. Tens pensat escriure una altra novel·la o potser començar una sèrie amb els mateixos personatges?

Ara per ara estic amb alguns relats curts. M’agradaria molt poder fer una segona novel·la amb el quartet prodigiós de la primera. Per anar fent boca ja els he fet aparèixer en alguna història breu que de moment és al calaix. No sé si arribarà a publicar-se mai. Però participo en un projecte molt avançat, dins la mateixa col·lecció Falciot Negre de Voliana edicions (als qui estic molt agraït per la confiança). És un treball col·lectiu de deu autors i autores que hem escrit sobre els deu manaments en clau negre. La previsió és que surti l’any vinent i allà hi trobareu altre cop el sotsinspector Usubiaga i el caporal Fontdeví, la detectiva Roura i la femme fatale, alguns només fent acte de presència. Per tant, la resposta és un sí. Veurem fins on arriba la sèrie.

Et desitgem molta sort!